Singola o doppia, questa e la questione!

De vegades al girar una cantonada desconeguda descobreixes grans carrers inimaginables plens de vida. De vegades són cares el que descobreixes.

Avui, encara immersa dins l’esquizofrènia de buscar una habitació singola capàs de superar la doppia de la qual em vaig enamorar  em sento afortunada de poder escriure des de la taula de la cuina de casa la Milana, una nova cara descoberta,  que m’està acollint tots aquests dies d’indecisió i m’acompanya a totes i cada una de les cases que vaig a veure per ajudar-me a decidir; posposant així el moment de començar a instalar-se en el nou país.

Acabem d’arribar de veure una nova habitació. És una singola en un pis petitó al centre centre de la ciutat. L’habitació és força gran i seria per compartir amb un noi que estudia història i un altre que fa filosofia.  M’ha encantat! Però buscar pis a Bologna és com fer un càsting. Tu adoptes la teva versió encantadora/fantàstica/encaixo absolutament en aquest pis i llavors ells t’apunten el nom en una llista plena d’altres versions encantadores i fantàstiques i et diuen que ja et trucaran. Així que la situació actual és: esperar ansiosament que em truquin i, sinó, instalar-me a la doppia de la que em vaig enamorar .

En tota aquesta odissea de búsqueda de pis he pogut conèxier poc a poc la ciutat. És una manera força graciosa de conèixer-la. Tens un mapa amb tot de puntets amb direccions i cites i vas enllaçant les cites caminant per tots els carrers de la ciutat i descobrint-ne parts noves cada hora. Cada cop em sorprèn més. És una petita ciutat plena de vida al carrer i preciosa. Les cases són antigues i tots els carrers tenen porticons fent que puguis donar la volta a la ciutat quan plou sense mullar-te.

Però de la ciutat no us en vull parlar massa.... Encara no he tingut l’ocasió de passejar-hi  tranquil·lament sense que la mirada se me’n vagi cada cop que veig un cartell que anuncia una habitació per llogar.

Ahir  vam fer el nostre primer sopar “Erasmus” al menjador del que pot ser que sigui la meva pròxima casa (la doppia). S’ha de celebrar cada cop que un de nosaltres troba pis! Així que vam comprar unes botelles de vi i vam fer una truita de patates , torrades de pa amb tomàquet i amanida. Sí, és el que té ajuntar-te amb els catalans i els bascos... Ja tindrem temps per menjar pasta-pizza-pasta-pizza-pasta-pizza i tornar tots rodolant a Barcelona! 

De moment els italians/italianes que coneixem són els que anem a veure en la recerca de pisos o altres amb qui acabes parlant a altes hores de la nit... El dia 5 començo les classes a la uni... i llavors ja començarà la immersió absoluta a la vida italiana! Mentrestant, es va fent un tast de la vida italiana acompanyada dels que descobrim per primer cop aquest pis. 

Com ja vaig dir abans de començar, encara no tinc molt clar com es fa això de fer un blog...  Però intentaré anar millorant i escriure més quan per fi pugui deixar el portàtil a sobre la taula de la meva nova habitació (sigui la que sigui, suposo... que no saber-ho és part de l’encant d’està fora de casa)!...

Com deia, de vegades al girar una cantonada descobreixes carrers inimaginables. Brindo doncs, perquè el meu dia dia d’aquesta segona setmana que ara tot just començo continui sent un conjunt de cantonades desconegudes!

Un petó.. 

ci vediamo!