Avui més que mai em pregunto sobre la realitat del temps. Què vol dir un any i l'eterna durada que pot tenir una nit.
No sé de quin color seràn les 4 parets que m'acompanyaran al llarg dels pròxims mesos. No sé quina serà l'olor dels carrers de Bologna després de ploure. Qui m'ensenyarà una llengua desconeguda. Com descobriré els carrers de la meva nova ciutat.. No sé quan somriuré ni per què ho faré.
Però de vegades toca volar. I avui és un dia d'aquests. Avui toca tancar els ulls i llançar-me a un nou capítol del camí que diuen que escric. Un nou capítol que no tindrà punt i final fins d'aquí un any. I començar vol dir acabar. Acabar l'esquizofrènia de les últimes setmanes que no em deixava respirar. Començar amb noves il·lusions encara sense nom.
Hi ha dies que una creix més que els úlitms 4 anys. Avui he crescut fins a tal edat (innombrable) que he aconseguit adonar-me'n que ara em toca decidir a mi quins seran els nous passos i que aquests només depenen de mí. Sí, amb tota la por que això implica.
Pedro Salinas deia:
"No te me sueltes nunca en estos cuentos,
del podrá, del podría, del pudiera
ser, tan maravillosos
que cuando yo termino de decírtelos,
nos duele la mirada
de tanto querer verlos en el aire.
Cuando hablo de imposibles
apriétame la mano más que nunca."
del podrá, del podría, del pudiera
ser, tan maravillosos
que cuando yo termino de decírtelos,
nos duele la mirada
de tanto querer verlos en el aire.
Cuando hablo de imposibles
apriétame la mano más que nunca."
Avui el conte ha deixat de volar en l'aire per aterritzar a un demà imminent. Quan us parli dels impossibles que esperen per venir, continueu, si no és molt demanar, apretant-me la mà com heu fet al llarg d'aquests 22 anys.
I amb un somriure tímid però sincer em despedeixo de Barcelona, de casa, de vosaltres; i a la vegada, us convido a seguir-me, de tant en tant, en aquesta nova aventura. Però sobretot, us espero a Bologna en una taula amb estovalles de quadres i un plat d'spaguettis a la putanesca...
Un petó amb regust a il·lusió i fins d'aquí uns dies...
Clara
Clara que bonito! Bueno no entendi todo pero espero que bologna te tenga muy y muchas buenas experiencias llenas de sonrisas inexplicables. Voy a tratar de seguir leyendo tu blog y orando para que tengas un ano maravilloso. Un peto brad
ResponEliminaClara, amb quina intensitat encetes aquesta experiència! Et desitjo molta sort, —més ben dit, crec que la sort és la teva actitud...
ResponEliminaEspero que Itàlia, i especialment Bologna, et tractin bé!
Fins aviat, stefano
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaJo espero que els espaguetis siguin al ragù. Efectivament, a Bolonya no diuen salsa bolonyesa.
ResponEliminaI, sobretot, no pugis dalt la torre! Porta mala sort fer-ho fins que no t'hagis llicenciat.
Clara, molta sort en aquesta experiència! Ben aviat vindré a compartir-ne un tros.
Ci vediamo!
Clara,
ResponEliminaCom t'he dit aquest matí quan marxaves cap a l'avió, el món és teu ! Aprofita-ho tant com puguis !
Et seguiré des del blog. M'agrada el que hi dius
Una molt forta abraçada i endavant !
Fins aviat
Salva
Estimada Clara,
ResponEliminaLa teva por al Bloc ha estat més que superada ja que comences amb molta força i facilitat per explcar com vius aquest moment. Gràcies per comapartir-lo i m'agradaria dir-te que per a mi també és un moment molt especial i emotiu ja que sento que inicies un camí que et portarà a crèixer molt i aprendre d'altres realitats i persones que et permetran fer molt camí. Gaudeix del teu nou somni i nosaltres et seguirem.
T'estimo
Rosa
Clara, Avui estic d'ocupa a cla casa de Centelles i he pogut llegir el teu Blog i compartir també uns moments molt especials en la trajectòria del Salva i la Rosa, com a pares. Ets sensible! quina carta més franca, sincera i emotiva. Et volia desitjar sort, però no. Avui he après que la sort és algo que esperem que ens vingui des de fora i jo crec que tu, tens un potencial tan gran que tot t'anirà bé gràcies a aquesta força interna que sempre transmets.
Una abraçada molt forta i segueix sempre així, alegre, vital, generosa... Un petó
Laura.
I tu tenies por de com fer un blog!? Està de conya!! X cert, el titol m'encanta jeje Aix...tranqui preciosa, que aixi com ets tu un nou món d'oportunitats s'obre! I és que és així com ho has de veure, com un seguit d'oportunitats que et permetran conèixer-te i crèixer com a persona, i espero que tinguis clar que això en cap cas implica oblidar els que deixes a casa...perquè això sempre i per molt lluny que marxis serà casa teva. Espero trobar el meu foradet en aquesta nova aventura el més aviat possible!
ResponEliminaEt trobo molt a faltar.
Pau.