AMB DOS PEUS AQUÍ...

Bon dia des de Bologna, (o des de la taula del menjador de casa!)

Ja fa uns dies que dormo a l'habitació de casa.. de moment me quedat al pis immens del centre, centre, centre de la ciutat! Ja us aniré explicant i ara posaré unes quantes fotos!

Ara ja hem passat a adquirir noves obligacions: trobar bici, fer un compte al banc, fer el pla d'estudis de la universitat... I començar a pensar amb viatges!

La uni no la comencem fins el dia 5 d'octubre... així que ara mateix medicina em queda encara una mica lluny fora de l'horitzó. Abans, toca anar a Ikea, decathlon per comprar un matalas doble perquè tingueu lloc els que em vingueu a veure (que espero que sigueu molts.... i ja sabeu que en breus començare a fer amenaçes)! comprar samarretes/malles/tot el que trobi tèrmic perquè a Bologna ja ha arribat la tardor.. i deu ni do!

Entre avui i demà intentaré fer fotos de Bologna i penjar-ne unes quantes... la veritat és que és una ciutat preciosa! I poc a poc l'anem descobrint passejant pels carrers.. A les nits ens ajuntem a places i ens anem coneixent una mica més tots aquests que anem arribant. Si, de moment la vida italiana s'ha estancat a la gent del pis, algun que altre amic que fas, i a l'espera de començar les classes!

La veritat que això de marxar de casa per primer cop i aterritzar en un indret on es parla una llengua que tu, ilusa de mi, et pensaves que parlaries amb 3 o 4 minuts però que te'n adones que no acaba de ser cert és tota una experiència! Amb moments de tot... Moments en que penses amb l'adredón de casa teva i totes les cares conegudes esperant que algú dels que llegiu això t'envii un missatge per anar a fer una birra a la plaça del sol i moments en que et pares i te'n adones que comences a caminar pels carrers de Bologna sense mapa perquè la ciutat cada cop te la fas una mica més teva. Moments que apareixen 15 cares desconegudes que s'asseuen al teu costat i comences a compartir una nit tan diferent a les tan anhelades nits de la plaça del sol... Moments que somrius perquè ets fora de casa i cada pasa que fas et fa més gran (metaforicament parlant, no ens passessim.. jeje) i més lliure!..

La veritat és que és una bojeria... Però tota bojeria té el seu encant i avui, que fa 10 dies que sóc aquí, començo a abandonar aquell sentiment de descontrol total i m'endinso a descobrir la meva nova ciutat!

Laila, afegeixo una línia per desitjar-te tota la sort del món. Però com tots sabem que a tu no et cal, perquè pots amb tot i més, t'envio un petó immens i et recordo que estaré pensant amb tu en aquest viatge que comences! Sort! (et faré un mail quan tingui un momentet... jeje)

I a tu Maria... et diré que no dubto que segur que ho has fet genial... perquè has viscut aquest treball de final de carrera amb una felicitat que només pot donar el millor dels resultats! Ja m'explicaràs!

Als altres, (sense oblidar-me de cap ni un tot i utilitzar un nom genèric.. jeje) us pregunto quan penseu venir-me a veure! que ja us espero!!!

Us deixo amb alguna foto del que serà, durant un temps, casa meva...!

pd. Tinc un bitllet per barna de dijous 25 de novembre a la nit a dimarts 30 de novembre al migdia. Aneu fent forats per la mig italiana-catalana! :)

Ci vediamo!

Singola o doppia, questa e la questione!

De vegades al girar una cantonada desconeguda descobreixes grans carrers inimaginables plens de vida. De vegades són cares el que descobreixes.

Avui, encara immersa dins l’esquizofrènia de buscar una habitació singola capàs de superar la doppia de la qual em vaig enamorar  em sento afortunada de poder escriure des de la taula de la cuina de casa la Milana, una nova cara descoberta,  que m’està acollint tots aquests dies d’indecisió i m’acompanya a totes i cada una de les cases que vaig a veure per ajudar-me a decidir; posposant així el moment de començar a instalar-se en el nou país.

Acabem d’arribar de veure una nova habitació. És una singola en un pis petitó al centre centre de la ciutat. L’habitació és força gran i seria per compartir amb un noi que estudia història i un altre que fa filosofia.  M’ha encantat! Però buscar pis a Bologna és com fer un càsting. Tu adoptes la teva versió encantadora/fantàstica/encaixo absolutament en aquest pis i llavors ells t’apunten el nom en una llista plena d’altres versions encantadores i fantàstiques i et diuen que ja et trucaran. Així que la situació actual és: esperar ansiosament que em truquin i, sinó, instalar-me a la doppia de la que em vaig enamorar .

En tota aquesta odissea de búsqueda de pis he pogut conèxier poc a poc la ciutat. És una manera força graciosa de conèixer-la. Tens un mapa amb tot de puntets amb direccions i cites i vas enllaçant les cites caminant per tots els carrers de la ciutat i descobrint-ne parts noves cada hora. Cada cop em sorprèn més. És una petita ciutat plena de vida al carrer i preciosa. Les cases són antigues i tots els carrers tenen porticons fent que puguis donar la volta a la ciutat quan plou sense mullar-te.

Però de la ciutat no us en vull parlar massa.... Encara no he tingut l’ocasió de passejar-hi  tranquil·lament sense que la mirada se me’n vagi cada cop que veig un cartell que anuncia una habitació per llogar.

Ahir  vam fer el nostre primer sopar “Erasmus” al menjador del que pot ser que sigui la meva pròxima casa (la doppia). S’ha de celebrar cada cop que un de nosaltres troba pis! Així que vam comprar unes botelles de vi i vam fer una truita de patates , torrades de pa amb tomàquet i amanida. Sí, és el que té ajuntar-te amb els catalans i els bascos... Ja tindrem temps per menjar pasta-pizza-pasta-pizza-pasta-pizza i tornar tots rodolant a Barcelona! 

De moment els italians/italianes que coneixem són els que anem a veure en la recerca de pisos o altres amb qui acabes parlant a altes hores de la nit... El dia 5 començo les classes a la uni... i llavors ja començarà la immersió absoluta a la vida italiana! Mentrestant, es va fent un tast de la vida italiana acompanyada dels que descobrim per primer cop aquest pis. 

Com ja vaig dir abans de començar, encara no tinc molt clar com es fa això de fer un blog...  Però intentaré anar millorant i escriure més quan per fi pugui deixar el portàtil a sobre la taula de la meva nova habitació (sigui la que sigui, suposo... que no saber-ho és part de l’encant d’està fora de casa)!...

Com deia, de vegades al girar una cantonada descobreixes carrers inimaginables. Brindo doncs, perquè el meu dia dia d’aquesta segona setmana que ara tot just començo continui sent un conjunt de cantonades desconegudes!

Un petó.. 

ci vediamo!

BON DIA BOLOGNA...

Arribo a l'alberg després d'haver engulit (tal qual) uns raviolis al funghi. Bé, i una o altra copa de vi. També després d'haver-me passat el dia caminant per la nova ciutat en búsqueda de pis. És estrany picar de porta en porta i entrar a la vida dels habitants d'un pis esperant formar-ne part.

Avui ens hem aixecat tard i hem aconseguit sortir dels llençols a l'hora de dinar. Hem picat 4 portes diferents i, en cada una d'elles, apareixien mons diferents dins de l'infinit de carrers de la ciutat. És tota una experiència això de buscar pis. El primer era al barri xino (evidentment, això no t'ho diuen a l'anunci) i tot i que era encantador era lluny. Els següents han anat millorant a mida que el rellotge avançava. El resultat final ha estat com el del Barça, dos que ens agradaven i un descartat. Però això de si t'agrada o no és relatiu... i demà toca caminar més i descobrir més petits mons. Acabaré descobrint tota la ciutat picant de porta en porta... és una forma força encantadora de conèixe-la!

També hem tingut el nostre primer contacte amb la fauna italiana. El cuiner del nostre, ja se'l pot anomanar nostre després de la segona cita, restaurant preferit, tot just a la cantonada de l'alberg i purament italià, amb estovalles de quadres, ha decidit dedicar-nos un somriure a la italiana. Entenent per somriure, clar, demanar el mòbil, quedar per dinar per demà, acompanyar-nos a buscar pis, voler anar a ballar samba i salsa i convidar-nos a dos xupitos de limoncello per finalitzar la vetallada. Nosaltres, fent-nos las "remolonas" hem estat conversant tot alegant que era per pràcticar la nova llengua.

Demà faré la meva primera incursió a la universitat. I ara per ara us deixo amb una foto a primera hora del matí a l'alberg, amb el pijama nou que m'ha permès molt satisfactoriament somiar amb el gran any que es deixa entreveure ja que no feia massa olor de casa...

Un petó ben fort per tots (i totes) i prometo anar millorant poc a poc aquesta farça de fer un blog... (no, no, si al final m'acabarà agradant i tot!)

I avui toca dir...

Habrá un dia en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad...
Quanta utopia!

Ciao, ciao...

SI EM DIUS ADÉU...

Avui més que mai em pregunto sobre la realitat del temps. Què vol dir un any i l'eterna durada que pot tenir una nit.

No sé de quin color seràn les 4 parets que m'acompanyaran al llarg dels pròxims mesos. No sé quina serà l'olor dels carrers de Bologna després de ploure. Qui m'ensenyarà una llengua desconeguda. Com descobriré els carrers de la meva nova ciutat.. No sé quan somriuré ni per què ho faré. 

Però de vegades toca volar. I avui és un dia d'aquests. Avui toca tancar els ulls i llançar-me a un nou capítol del camí que diuen que escric. Un nou capítol que no tindrà punt i final fins d'aquí un any. I començar vol dir acabar. Acabar l'esquizofrènia de les últimes setmanes que no em deixava respirar. Començar amb noves il·lusions encara sense nom.

Hi ha dies que una creix més que els úlitms 4 anys. Avui he crescut fins a tal edat (innombrable) que he aconseguit adonar-me'n que ara em toca decidir a mi quins seran els nous passos i que aquests només depenen de mí. Sí, amb tota la por que això implica.

Pedro Salinas deia:

"No te me sueltes nunca en estos cuentos,
del podrá, del podría, del pudiera
ser, tan maravillosos
que cuando yo termino de decírtelos,
nos duele la mirada
de tanto querer verlos en el aire.
Cuando hablo de imposibles
apriétame la mano más que nunca."

Avui el conte ha deixat de volar en l'aire per aterritzar a un demà imminent. Quan us parli dels impossibles que esperen per venir, continueu, si no és molt demanar, apretant-me la mà com heu fet al llarg d'aquests 22 anys. 

I amb un somriure tímid però sincer em despedeixo de Barcelona, de casa, de vosaltres; i a la vegada, us convido a seguir-me, de tant en tant, en aquesta nova aventura. Però sobretot, us espero a Bologna en una taula amb estovalles de quadres i un plat d'spaguettis a la putanesca...  

Un petó amb regust a il·lusió i fins d'aquí uns dies...

Clara