doppia al carrer de les estovalles

Ara arribo de Ferrara on he anat a veure “il Flauto Magico” de Mozzart però interpretada per L’Orchestra di Piazza Vittorio, un grup d’artistes immigrants que neix l’any 2002 a Roma i que fan versions d’obres barrejant tot tipus de músiques i d’estils. Així que avui he gaudit d’una versió de la flauta mágica amb percussió de l’àfrica, guitarristes de Brasil, cantants àrabs etc.. intentant construir així una única realitat construïda unint totes les músiques i cultures del món.

Però abans de pujar al tren he anat a dinar a l’antiga casa per despedir al Gilbert, que avui ha marxat. I he d’acceptar que se’m farà estrany no veure’l per aquí. Però més enllà d'això, se’m farà estrany no sentir-lo parlar per les nits.. no posar l’APM de bon matí.. no intercanviar tres o quatre frases d’anàlisi del dia abans d’adormir-nos.. se’m farà estrany despertar-me els caps de setmana a l’hora de dinar i no trobar-me el dinar fet  (s’ha de dir que després a mi em tocava rentar els plats!) jeje,

Però abans de que s’acabi el dia.. volia dir que ha estat un plaer compartir habitació, casa, ciutat, païs (dos), i cada dia d’aquests sis mesos que amb un obrir i tancar d’ulls  ja han passat… 

Un petó molt fort des de bologna i digna’t a tornar abans d’estiu compi! 

Buonanotte a tutti..

Clara

PD:  Compi.. al final què ha passat amb la clau de la teva bici? jijijijiji

Bologna di nuovo...

Quan a un li toca estudiar sempre troba alternatives més adequades que plantar-se davant els apunts.

Avui les alternatives han estat infinites: Desfer maletes i omplir armaris, trobar les tasses de cafè al nou prestatge, aconseguir arribar al microones sense caure de la cadira, parlar amb el meu nou company de pis mentre ell es feia un batut de kiwi sobre l’article de l’Ara en el que diu que Berlusconi vol anar al tribunal europeu pels drets humans pel cas Ruby. Començar aquesta segona part del viatge i adonar-me’n de que caminar sota els pòrtics ja em fa sentir com a casa. Fer encara la digestió de la “pasta alle vongole” que va cuinar ahir el Michele. Decidir amb el Nacho a quina hora quedem per anar al concert de guitarra dels seus companys de pis.  Escoltar Fabrizio di Andre mirant per la finestra de la nova habitació. Sorpresa de la “merda” que he arribat a acumular durant tan sols 4 mesos (necessitant així  deu mans ahir a la nit per fer el trasllat, i tot hi així encara deixar algunes coses per anar a buscar). 

Però sobretot, la millor excusa a estat seure sobre el llit de plaça i mitja mirant la paret de davant on el Pep m’ha deixat el millor dels regals.. Unes quantes fotos penjades de moments d’aquests mesos  fent-me recordar, així, que aquesta habitació sempre serà la nostra habitació, però sobretot, que el trobarem molt a faltar!

Així que Pep, Un petó des de la nostra habitació.. i fes el favor de dignar-te a fer una visita! :)

Bologna et trobarà a faltar.. 

I jo, demà, a estudiar! Que les alternatives infinites tenen data de caducitat.. 

Clara

Pd. Si, encara que ningú s’ho cregui, he tornat a escriure... I prometo intentar fer-ho més sovint que fins al moment!

Pd.2.. El tema fotogràfic no serà impressionant d’ara ja que aprofito per dir que m’he deixat la càmara de fotos a barna.. (així que Lau, me la podras portar???)... :)

Pd.3... Gràcies per ajudar-me amb el trasllat ahir!!!!! Sinó em sembla que encara hi sóc!

Un bacio a tutti.... 

Ciao (en els dos sentits de la paraula...)

Dient adéu a Bologna tot escoltant Guccini i saludar Barcelona amb un tros de Benedetti...

Francesco Guccini, Addio:

http://www.youtube.com/watch?v=Tj2STFCmki4&feature=related

Bienvenida

Se me ocurre que vas a llegar distinta
no exactamente más linda
ni más fuerte
ni más docil
ni más cauta
tan solo que vas a llegar distinta
como si esta temporada de no verme
te hubiera sorprendido a vos también
quizá porque sabes
cómo te pienso y te enumero

después de todo la nostalgia existe
aunque no lloremos en los andenes fantasmales
ni sobre las almohadas de candor
ni bajo el cielo opaco

yo nostalgio
tu nostalgias
y cómo me revienta que él nostalgie

M. Benedetti

i  Barcelona és anar a la teteria clandestina de darrera de plaça sant Jaume amb el Miki, ajudar a pintar el futur pis del Lau, anar a fer un mojito a l'Anagrama entre cares conegudes, birrejar al gat negre per fer veure que el temps no ha passat, veure un partit del Barça envoltada de barcelonistes, passejar pels carrers del centre i com sortit del cel trobar-te una parada per votar per Barcelona Decideix (i votar, efectivament, per recordar a aquells que no volen escoltar que sóm una nació, i nosaltres decidim), sortir de festa i acabar al plataforma com els vells temps, anar a dinar al Japonès del costat de l'illa i tornar a comprovar que no sé menjar amb palillos xinos, anar al teatre i començar, altre cop, amb les despedides.

En fí, saludar Barcelona.. e dire addio a Bologna..

Un bacio a tutti e buon natale!


Clara

PD. Tots aquells que estigueu per aquí... aneu fent forats per veure'ns una estona!!

Nella mia ora di Libertà

non mi aspettavo un vostro errore
uomini e donne di tribunale
se fossi stato al vostro posto...
ma al vostro posto non ci so stare
se fossi stato al vostro posto...
ma al vostro posto non ci sono stare. 

Fabrizio di Andrè. Nella mia ora di Libertà

http://www.youtube.com/watch?v=NhwtJmEgVig&feature=fvw

Avui Roma no tenia res a veure amb la ciutat que vaig conèixer fa uns dies..

Una ciutat que et feia viatjar en el temps i somiar en túniques i sandàlies romanes sota el sol. En banquets on l'objectiu era vomitar tot allò que havies estat capàs de menjar. En carrers empedrats i temples. En lluites d'esclaus i lleons. En què hauria passat "si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys..."

Avui, Roma treia fum i deia prou a la política que se'n riu del seu país. A la compra de vots i a la perversió... Treia fum perquè per tres vots Berlusconi continuarà al govern...

I a Bologna el fred gèlid de pocs graus sota zero et feia recordar que ha arribat nadal i que d'aquí pocs dies torno a casa...

Així que res, us deixo amb una foto que resumeix com han estat aquests primers mesos a l'estranger!

Un petó i fins aviat!

5-0

VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!!!!!!!!

Hi ha una hora justa on tot és imminència,
on el silenci de la nit s'esquinça
i l'albada es va encenent de foc;
s'hi eixampla l'horitzó
i un blau cisell de llum va dibuixant les formes.

Hi ha una hora justa on tot és un batec
que creix i que il·lumina l'aire
perquè amb les mans escriguis nous presents,
perquè amb els ulls, assedegast de somins,
ens aboquem, plens de futur, a ser.

Hi ha una hora justa, que és en aquest moment,
un ara que és precís i inajornable,
on som sense cap límit que no sigui el nostre,
un ara que ens uneix i que ens convoca.

Carles Duarte

(tot i que no tinc esma per comentar les eleccions d'enguany...)

Clara

La divina comèdia de la política italiana

Dissabte tocava estudiar.. Tinc l'examen d'organo di senso dimecres i m'havia proposat quedar-me tota la tarda a casa... Però la decisió va resulatar ser tan sols una il·lusió. El Nacho i la Marina van venir a dinar a casa per fer dissabte de germanor.. (i a partir d'aquí la cosa ja va anar de cap a caiguda).. Cap a les cinc ens disposavem a caminar direcció al mercadillo de la Montagnola...

Per aquells que heu estat a Bologna.. ja sabeu quins perills representa la visita al mercat en questió. En efecte, vaig sortir amb un altre (la colecció ja puja als 8 o 9) jersei de segona mà d'un euro. No hi ha res a fer. És inevitable. Aquesta gent se la sap molt llarga!

Però al cap de pocs minuts vam veure una manifestació que passava per Independenza... Era una manifestació de la qual ja haviem sentit a parlar... però ens haviem oblidat completament que era dissabte.

La manifestació va ser convocada arran dels últims esdeveniments que s'han produït aquests dies a Brescia, una ciutat del nord d'Itàlia. Per posar-vos una mica en context (tot i que segurament força mal resumit).. Fa uns mesos, el govern va dir als immigrants il·legals que volguessin obtenir el permís de residència que pagant entre 3000 i 4000 euros l'aconseguirien (fent papers etc etc..). D'aquesta forma.. molts d'ells van pagar aquests diners i encara avui esperen veure algun paper oficial. Porten mesos reclamant alguna acció per part del govern i aquest no contesta... Davant d'això, un grup d'immigrants va pujar a sobre d'una grua a Brescia per protestar i un grup de gent (cada cop més nombrós) es va anar reunint a sota la grua en senyal de suport. Els dies van anar passant fins la setmana passada que la policia va carregar contra els "manifestants" de baix de la grua que donanven suport a la protesta amb gasos lacrimògens, pagant-los etc..

(si voleu una mica més d'informació... us adjunto el link d'un video on una de les capdavanteres de la movilització explica molt bé la reivindicació: http://www.youtube.com/watch?v=kF-0c0IbULg )

Després d'això.. a tot Itàlia s'han començat a fer manifestacions reclamant que el govern contesti a les demandes i que s'aclereixi què passa amb els papers de residència i els diners ja pagats (a part d'una política social i d'immigració millor etc etc..)

Poc després de que s'acabes la manifestació... vam anar cap al bar que frequentem dos o tres cops per setmana a piazza San Francesco (té un piano i la Marina i jo hem decidit frequentar-lo encara una mica més i practicar un cop per setmana). Al arribar, per sorpresa nostre, ens vam trobar un grup de gent que feia un apperitivo.. passaven una pel·lícula... feien tittelles... i tot de músics tocant. Preguntant preguntant vaig arribar a la conclsuió que era un grup que s'anomena "la città invisibile" i que es dediquen a intentar rehabilitar els suburbis de Bologna.. (tot i que quan camines pel centre de Bologna et penses que tot són palaus del segle XIV a les afores hi ha barraques i un munt de gent sense sostre.. a més de la sala Bolognesa que és un centre de desintoxicació molt important).. Aquest grup donava a conèixer la proposta tot fent una mica de festeta.. El tema es va anar animant i va acabar sent una rotllana amb un cuiner al centre que cuinava una versió estranya de col lombarda amb un camping gas mida XXXL tot ballant al ritme de la música. Molt italià tot plegat..

I per això avui he tingut ganes de parlar del dissabte: perquè Bologna és això. Sortir en una direcció i canviar-la quatre o cinc cops perquè t'has trobat mil iniciatives socials més interessants. És una ciutat tan i tan viva que a dia d'avui (dos mesos després de trepitjar-la per primer cop) es fa estrany pensar que la majoria de ciutats no siguin com aquesta..

En teoria avui queia el govern d'Itàlia... Fini va dir la setmana passada que o Berlusconi abandonava el govern o ell treia els seus ministres (i per tant el govern quedava en minoria)... Ja us explicaré com a quedat tot plegat perquè de moment ha perdut el congrès.. i si perd el senat (cosa que de moment no ha passat) estaria obligat a dimitir.

Us deixo amb alguns videos de la mani.. i amb un trosset del llibre "la città invisibile", d'Italo Calvino (llibre que dóna nom a la iniciativa d'ajuda social de la que us he parlat).. :

“Olinda no es, desde luego, la única ciudad que crece en círculos concéntricos, como los troncos de
los árboles que cada año aumentan un anillo. Pero a las otras ciudades les queda en el medio el viejo
recinto amurallado, ceñidísimo, (...) mientras los barrios nuevos se desparraman alrededor (...) En
Olinda no: las viejas murallas se dilatan llevándose consigo los barrios antiguos que crecen en los
confines de la ciudad, manteniendo sus proporciones en un horizonte más vasto”


Ah! i ja que avui estic de videos... us deixo amb el link d'una cançó que va cantar l'altre dia Roberto Benigni a un programa de la televisió italiana! És força catxondo!
http://www.youtube.com/watch?v=4yniPK63MFM

Un petó a tots i totes i comenceu a buscar estones que d'aquí pocs dies posaré els peus a Barcelona altre cop!

Clara

pd. El blog em fa bulling i no em deixa penjar uns altres videos de la manifestació. Ho continuaré intentant...

Després de l'última visita fugaç...

Caminant per Azeglio de tornada a casa després de veure marxar l’aerobus (una imatge força habitual en l’últim mes) m’he sentit estranya. M’havia acostumat a que la nostra habitació fos com una casa de colònies on tots poc a poc anàveu apareixent. Intentaré ser escueta, explicar què he fet amb cada un de vosaltres que heu vingut seria pesat i una mica repetitiu. Sí, acceptem que Bologna no és tan gran i que he esdevingut una guia túristica per la petita ciutat (quan fas aproximadament la mateixa ruta dos cops per setmana al final et tornes una experta!). Fins al punt que aquest cap de setmana, a cada restaurant on portava al Guillem i al Miki a menjar em coneixien i em saludaven com si fos una Bolognesa més i em despedien després d’oferir-me un limoncello amb un “ci vediamo domani”. (En efecte això de sentir-te Bolognesa i que et coneguin als restaurants té molt glamour... però també he de dir (fluixet i en lletra petita) que per culpa de tots vosaltres i les vostres ganes de menjar pasta i pizza jo començo a rodolar i el bitllet del dia 25 no caldria que hagués estat comprat perquè segurament donant voltes hauria arribat més ràpid a Barcelona)... En fí...

Com deia, m’he sentit estranya perquè aquest últim mes ha estat una barreja de nova vida i a la vegada cares conegudes. I aquesta barreja m’ha feta adonar-me’n i, recordar, que m’encanta viure un moment on tot és nou i en el que cada dia descobreixes coses inimaginables però amb la seguretat de que us tinc a tots tan a prop com sempre i que les vingudes i les anades amb la seva correponent il·lusió i tristesa només fan que emfortir el camí.

Ara però, accepto que necessito dos dies (o uns quants més) per tornar a la rutina italiana d’universitat, festes, centres socials ocupats, pràctiques, i sobretot.. continuar endinçant-me en aquest nou país i la seva llengua (que últimament el català ha guanyat pes a la casa de la via delle tovaglie). 

Així doncs, tot i les ganes de metamorfitzar altre cop a la meva versió italianiki, m’ha fet tantíssima il·lusió compartir tot això amb vosaltres que us continuaré dient, sempre que volgueu, Oh Benvinguts, passeu passeu… que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú…

Us deixo amb algunes fotos.. que segur que és menys pesat mirar fotos que llegir-me a mi! ;)

I la programació de la setmana que tot just comença vindria a ser quelcom així:

-        - Pràctiques d’urologia.

-         - Dimarts mercat biològic a un centre ocupat

-         - Dimecres notte biancha a la facultat de ciències polítiques i circ.

-         - Dijous documental de palestina a l’XM24..

-        - Etc…

Quina vida més dura aquesta de l’erasmus! ;)

I a veure si m’expliqueu què tal la vida per Barcelona.. la visita del papa.. i totes aquestes coses que passen últimament per la ciutat comtal!

Clara

PD. Com a curiositat... afegiré que tota aquesta il·lusió de tenir-vos per aquí i ensenyar-vos la ciutat (traduïda a unes 4 hores de mitjana de son al dia durant un mes) s'ha evidenciat produint-me un "calazio" (mussol més profund) a l'ull i forçant així la meva primera visita a urgències a itàlia. Diré, que les urgències són la cosa més surrealista que he vist mai. Tu arribes a una mena de magatzem buit sense gent i veus una maquineta d'aquelles de les carnisseries d'agafar número. Agafes número i esperes que et cridin (tot això sense una sola infermera/metge a la sala).. i els hi és absolutament igual (o a aquesta conclusió vem arribar la Milana i jo) si tens un mussol o un desprendiment de retina... perquè miren el grau d'urgència per una camara que et grava quan agafes el número... que dius... un desprindiment de retina realment es veurà per la camàra a 15 metres de distància??!!!..  

A dopo!!