dimarts, 15 de febrer del 2011

doppia al carrer de les estovalles


Ara arribo de Ferrara on he anat a veure “il Flauto Magico” de Mozzart però interpretada per L’Orchestra di Piazza Vittorio, un grup d’artistes immigrants que neix l’any 2002 a Roma i que fan versions d’obres barrejant tot tipus de músiques i d’estils. Així que avui he gaudit d’una versió de la flauta mágica amb percussió de l’àfrica, guitarristes de Brasil, cantants àrabs etc.. intentant construir així una única realitat construïda unint totes les músiques i cultures del món.

Però abans de pujar al tren he anat a dinar a l’antiga casa per despedir al Gilbert, que avui ha marxat. I he d’acceptar que se’m farà estrany no veure’l per aquí. Però més enllà d'això, se’m farà estrany no sentir-lo parlar per les nits.. no posar l’APM de bon matí.. no intercanviar tres o quatre frases d’anàlisi del dia abans d’adormir-nos.. se’m farà estrany despertar-me els caps de setmana a l’hora de dinar i no trobar-me el dinar fet  (s’ha de dir que després a mi em tocava rentar els plats!) jeje,
Però abans de que s’acabi el dia.. volia dir que ha estat un plaer compartir habitació, casa, ciutat, païs (dos), i cada dia d’aquests sis mesos que amb un obrir i tancar d’ulls  ja han passat… 

Un petó molt fort des de bologna i digna’t a tornar abans d’estiu compi! 


Buonanotte a tutti..
Clara

PD:  Compi.. al final què ha passat amb la clau de la teva bici? jijijijiji

divendres, 11 de febrer del 2011

Bologna di nuovo...

Quan a un li toca estudiar sempre troba alternatives més adequades que plantar-se davant els apunts.

Avui les alternatives han estat infinites: Desfer maletes i omplir armaris, trobar les tasses de cafè al nou prestatge, aconseguir arribar al microones sense caure de la cadira, parlar amb el meu nou company de pis mentre ell es feia un batut de kiwi sobre l’article de l’Ara en el que diu que Berlusconi vol anar al tribunal europeu pels drets humans pel cas Ruby. Començar aquesta segona part del viatge i adonar-me’n de que caminar sota els pòrtics ja em fa sentir com a casa. Fer encara la digestió de la “pasta alle vongole” que va cuinar ahir el Michele. Decidir amb el Nacho a quina hora quedem per anar al concert de guitarra dels seus companys de pis.  Escoltar Fabrizio di Andre mirant per la finestra de la nova habitació. Sorpresa de la “merda” que he arribat a acumular durant tan sols 4 mesos (necessitant així  deu mans ahir a la nit per fer el trasllat, i tot hi així encara deixar algunes coses per anar a buscar). 

Però sobretot, la millor excusa a estat seure sobre el llit de plaça i mitja mirant la paret de davant on el Pep m’ha deixat el millor dels regals.. Unes quantes fotos penjades de moments d’aquests mesos  fent-me recordar, així, que aquesta habitació sempre serà la nostra habitació, però sobretot, que el trobarem molt a faltar!

Així que Pep, Un petó des de la nostra habitació.. i fes el favor de dignar-te a fer una visita! :)
Bologna et trobarà a faltar.. 

I jo, demà, a estudiar! Que les alternatives infinites tenen data de caducitat.. 

Clara

Pd. Si, encara que ningú s’ho cregui, he tornat a escriure... I prometo intentar fer-ho més sovint que fins al moment!
Pd.2.. El tema fotogràfic no serà impressionant d’ara ja que aprofito per dir que m’he deixat la càmara de fotos a barna.. (així que Lau, me la podras portar???)... :)
Pd.3... Gràcies per ajudar-me amb el trasllat ahir!!!!! Sinó em sembla que encara hi sóc!




Un bacio a tutti....