dilluns, 29 de novembre del 2010

5-0

VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!!!!!!!!

Hi ha una hora justa on tot és imminència,
on el silenci de la nit s'esquinça
i l'albada es va encenent de foc;
s'hi eixampla l'horitzó
i un blau cisell de llum va dibuixant les formes.

Hi ha una hora justa on tot és un batec
que creix i que il·lumina l'aire
perquè amb les mans escriguis nous presents,
perquè amb els ulls, assedegast de somins,
ens aboquem, plens de futur, a ser.

Hi ha una hora justa, que és en aquest moment,
un ara que és precís i inajornable,
on som sense cap límit que no sigui el nostre,
un ara que ens uneix i que ens convoca.

Carles Duarte

(tot i que no tinc esma per comentar les eleccions d'enguany...)








Clara

dilluns, 15 de novembre del 2010

La divina comèdia de la política italiana

Dissabte tocava estudiar.. Tinc l'examen d'organo di senso dimecres i m'havia proposat quedar-me tota la tarda a casa... Però la decisió va resulatar ser tan sols una il·lusió. El Nacho i la Marina van venir a dinar a casa per fer dissabte de germanor.. (i a partir d'aquí la cosa ja va anar de cap a caiguda).. Cap a les cinc ens disposavem a caminar direcció al mercadillo de la Montagnola...

Per aquells que heu estat a Bologna.. ja sabeu quins perills representa la visita al mercat en questió. En efecte, vaig sortir amb un altre (la colecció ja puja als 8 o 9) jersei de segona mà d'un euro. No hi ha res a fer. És inevitable. Aquesta gent se la sap molt llarga!

Però al cap de pocs minuts vam veure una manifestació que passava per Independenza... Era una manifestació de la qual ja haviem sentit a parlar... però ens haviem oblidat completament que era dissabte.

La manifestació va ser convocada arran dels últims esdeveniments que s'han produït aquests dies a Brescia, una ciutat del nord d'Itàlia. Per posar-vos una mica en context (tot i que segurament força mal resumit).. Fa uns mesos, el govern va dir als immigrants il·legals que volguessin obtenir el permís de residència que pagant entre 3000 i 4000 euros l'aconseguirien (fent papers etc etc..). D'aquesta forma.. molts d'ells van pagar aquests diners i encara avui esperen veure algun paper oficial. Porten mesos reclamant alguna acció per part del govern i aquest no contesta... Davant d'això, un grup d'immigrants va pujar a sobre d'una grua a Brescia per protestar i un grup de gent (cada cop més nombrós) es va anar reunint a sota la grua en senyal de suport. Els dies van anar passant fins la setmana passada que la policia va carregar contra els "manifestants" de baix de la grua que donanven suport a la protesta amb gasos lacrimògens, pagant-los etc..

(si voleu una mica més d'informació... us adjunto el link d'un video on una de les capdavanteres de la movilització explica molt bé la reivindicació: http://www.youtube.com/watch?v=kF-0c0IbULg )

Després d'això.. a tot Itàlia s'han començat a fer manifestacions reclamant que el govern contesti a les demandes i que s'aclereixi què passa amb els papers de residència i els diners ja pagats (a part d'una política social i d'immigració millor etc etc..)

Poc després de que s'acabes la manifestació... vam anar cap al bar que frequentem dos o tres cops per setmana a piazza San Francesco (té un piano i la Marina i jo hem decidit frequentar-lo encara una mica més i practicar un cop per setmana). Al arribar, per sorpresa nostre, ens vam trobar un grup de gent que feia un apperitivo.. passaven una pel·lícula... feien tittelles... i tot de músics tocant. Preguntant preguntant vaig arribar a la conclsuió que era un grup que s'anomena "la città invisibile" i que es dediquen a intentar rehabilitar els suburbis de Bologna.. (tot i que quan camines pel centre de Bologna et penses que tot són palaus del segle XIV a les afores hi ha barraques i un munt de gent sense sostre.. a més de la sala Bolognesa que és un centre de desintoxicació molt important).. Aquest grup donava a conèixer la proposta tot fent una mica de festeta.. El tema es va anar animant i va acabar sent una rotllana amb un cuiner al centre que cuinava una versió estranya de col lombarda amb un camping gas mida XXXL tot ballant al ritme de la música. Molt italià tot plegat..

I per això avui he tingut ganes de parlar del dissabte: perquè Bologna és això. Sortir en una direcció i canviar-la quatre o cinc cops perquè t'has trobat mil iniciatives socials més interessants. És una ciutat tan i tan viva que a dia d'avui (dos mesos després de trepitjar-la per primer cop) es fa estrany pensar que la majoria de ciutats no siguin com aquesta..

En teoria avui queia el govern d'Itàlia... Fini va dir la setmana passada que o Berlusconi abandonava el govern o ell treia els seus ministres (i per tant el govern quedava en minoria)... Ja us explicaré com a quedat tot plegat perquè de moment ha perdut el congrès.. i si perd el senat (cosa que de moment no ha passat) estaria obligat a dimitir.

Us deixo amb alguns videos de la mani.. i amb un trosset del llibre "la città invisibile", d'Italo Calvino (llibre que dóna nom a la iniciativa d'ajuda social de la que us he parlat).. :

“Olinda no es, desde luego, la única ciudad que crece en círculos concéntricos, como los troncos de
los árboles que cada año aumentan un anillo. Pero a las otras ciudades les queda en el medio el viejo
recinto amurallado, ceñidísimo, (...) mientras los barrios nuevos se desparraman alrededor (...) En
Olinda no: las viejas murallas se dilatan llevándose consigo los barrios antiguos que crecen en los
confines de la ciudad, manteniendo sus proporciones en un horizonte más vasto”



Ah! i ja que avui estic de videos... us deixo amb el link d'una cançó que va cantar l'altre dia Roberto Benigni a un programa de la televisió italiana! És força catxondo!
http://www.youtube.com/watch?v=4yniPK63MFM






Un petó a tots i totes i comenceu a buscar estones que d'aquí pocs dies posaré els peus a Barcelona altre cop!

Clara

pd. El blog em fa bulling i no em deixa penjar uns altres videos de la manifestació. Ho continuaré intentant...

diumenge, 7 de novembre del 2010

Després de l'última visita fugaç...


Caminant per Azeglio de tornada a casa després de veure marxar l’aerobus (una imatge força habitual en l’últim mes) m’he sentit estranya. M’havia acostumat a que la nostra habitació fos com una casa de colònies on tots poc a poc anàveu apareixent. Intentaré ser escueta, explicar què he fet amb cada un de vosaltres que heu vingut seria pesat i una mica repetitiu. Sí, acceptem que Bologna no és tan gran i que he esdevingut una guia túristica per la petita ciutat (quan fas aproximadament la mateixa ruta dos cops per setmana al final et tornes una experta!). Fins al punt que aquest cap de setmana, a cada restaurant on portava al Guillem i al Miki a menjar em coneixien i em saludaven com si fos una Bolognesa més i em despedien després d’oferir-me un limoncello amb un “ci vediamo domani”. (En efecte això de sentir-te Bolognesa i que et coneguin als restaurants té molt glamour... però també he de dir (fluixet i en lletra petita) que per culpa de tots vosaltres i les vostres ganes de menjar pasta i pizza jo començo a rodolar i el bitllet del dia 25 no caldria que hagués estat comprat perquè segurament donant voltes hauria arribat més ràpid a Barcelona)... En fí...

Com deia, m’he sentit estranya perquè aquest últim mes ha estat una barreja de nova vida i a la vegada cares conegudes. I aquesta barreja m’ha feta adonar-me’n i, recordar, que m’encanta viure un moment on tot és nou i en el que cada dia descobreixes coses inimaginables però amb la seguretat de que us tinc a tots tan a prop com sempre i que les vingudes i les anades amb la seva correponent il·lusió i tristesa només fan que emfortir el camí.
Ara però, accepto que necessito dos dies (o uns quants més) per tornar a la rutina italiana d’universitat, festes, centres socials ocupats, pràctiques, i sobretot.. continuar endinçant-me en aquest nou país i la seva llengua (que últimament el català ha guanyat pes a la casa de la via delle tovaglie). 

Així doncs, tot i les ganes de metamorfitzar altre cop a la meva versió italianiki, m’ha fet tantíssima il·lusió compartir tot això amb vosaltres que us continuaré dient, sempre que volgueu, Oh Benvinguts, passeu passeu… que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú…

Us deixo amb algunes fotos.. que segur que és menys pesat mirar fotos que llegir-me a mi! ;)









I la programació de la setmana que tot just comença vindria a ser quelcom així:
-        - Pràctiques d’urologia.
-         - Dimarts mercat biològic a un centre ocupat
-         - Dimecres notte biancha a la facultat de ciències polítiques i circ.
-         - Dijous documental de palestina a l’XM24..
-        - Etc…
Quina vida més dura aquesta de l’erasmus! ;)
I a veure si m’expliqueu què tal la vida per Barcelona.. la visita del papa.. i totes aquestes coses que passen últimament per la ciutat comtal!

Clara

PD. Com a curiositat... afegiré que tota aquesta il·lusió de tenir-vos per aquí i ensenyar-vos la ciutat (traduïda a unes 4 hores de mitjana de son al dia durant un mes) s'ha evidenciat produint-me un "calazio" (mussol més profund) a l'ull i forçant així la meva primera visita a urgències a itàlia. Diré, que les urgències són la cosa més surrealista que he vist mai. Tu arribes a una mena de magatzem buit sense gent i veus una maquineta d'aquelles de les carnisseries d'agafar número. Agafes número i esperes que et cridin (tot això sense una sola infermera/metge a la sala).. i els hi és absolutament igual (o a aquesta conclusió vem arribar la Milana i jo) si tens un mussol o un desprendiment de retina... perquè miren el grau d'urgència per una camara que et grava quan agafes el número... que dius... un desprindiment de retina realment es veurà per la camàra a 15 metres de distància??!!!..  

A dopo!!