diumenge, 7 de novembre del 2010

Després de l'última visita fugaç...


Caminant per Azeglio de tornada a casa després de veure marxar l’aerobus (una imatge força habitual en l’últim mes) m’he sentit estranya. M’havia acostumat a que la nostra habitació fos com una casa de colònies on tots poc a poc anàveu apareixent. Intentaré ser escueta, explicar què he fet amb cada un de vosaltres que heu vingut seria pesat i una mica repetitiu. Sí, acceptem que Bologna no és tan gran i que he esdevingut una guia túristica per la petita ciutat (quan fas aproximadament la mateixa ruta dos cops per setmana al final et tornes una experta!). Fins al punt que aquest cap de setmana, a cada restaurant on portava al Guillem i al Miki a menjar em coneixien i em saludaven com si fos una Bolognesa més i em despedien després d’oferir-me un limoncello amb un “ci vediamo domani”. (En efecte això de sentir-te Bolognesa i que et coneguin als restaurants té molt glamour... però també he de dir (fluixet i en lletra petita) que per culpa de tots vosaltres i les vostres ganes de menjar pasta i pizza jo començo a rodolar i el bitllet del dia 25 no caldria que hagués estat comprat perquè segurament donant voltes hauria arribat més ràpid a Barcelona)... En fí...

Com deia, m’he sentit estranya perquè aquest últim mes ha estat una barreja de nova vida i a la vegada cares conegudes. I aquesta barreja m’ha feta adonar-me’n i, recordar, que m’encanta viure un moment on tot és nou i en el que cada dia descobreixes coses inimaginables però amb la seguretat de que us tinc a tots tan a prop com sempre i que les vingudes i les anades amb la seva correponent il·lusió i tristesa només fan que emfortir el camí.
Ara però, accepto que necessito dos dies (o uns quants més) per tornar a la rutina italiana d’universitat, festes, centres socials ocupats, pràctiques, i sobretot.. continuar endinçant-me en aquest nou país i la seva llengua (que últimament el català ha guanyat pes a la casa de la via delle tovaglie). 

Així doncs, tot i les ganes de metamorfitzar altre cop a la meva versió italianiki, m’ha fet tantíssima il·lusió compartir tot això amb vosaltres que us continuaré dient, sempre que volgueu, Oh Benvinguts, passeu passeu… que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú…

Us deixo amb algunes fotos.. que segur que és menys pesat mirar fotos que llegir-me a mi! ;)









I la programació de la setmana que tot just comença vindria a ser quelcom així:
-        - Pràctiques d’urologia.
-         - Dimarts mercat biològic a un centre ocupat
-         - Dimecres notte biancha a la facultat de ciències polítiques i circ.
-         - Dijous documental de palestina a l’XM24..
-        - Etc…
Quina vida més dura aquesta de l’erasmus! ;)
I a veure si m’expliqueu què tal la vida per Barcelona.. la visita del papa.. i totes aquestes coses que passen últimament per la ciutat comtal!

Clara

PD. Com a curiositat... afegiré que tota aquesta il·lusió de tenir-vos per aquí i ensenyar-vos la ciutat (traduïda a unes 4 hores de mitjana de son al dia durant un mes) s'ha evidenciat produint-me un "calazio" (mussol més profund) a l'ull i forçant així la meva primera visita a urgències a itàlia. Diré, que les urgències són la cosa més surrealista que he vist mai. Tu arribes a una mena de magatzem buit sense gent i veus una maquineta d'aquelles de les carnisseries d'agafar número. Agafes número i esperes que et cridin (tot això sense una sola infermera/metge a la sala).. i els hi és absolutament igual (o a aquesta conclusió vem arribar la Milana i jo) si tens un mussol o un desprendiment de retina... perquè miren el grau d'urgència per una camara que et grava quan agafes el número... que dius... un desprindiment de retina realment es veurà per la camàra a 15 metres de distància??!!!..  

A dopo!!


2 comentaris:

  1. Jojo! Clareta que fort! es com la isla o viaje al futuro! una sala durgencies mecanitzada! brutal dona molt que pensar i escriure! Weno espero que et curessin el mussol.. i per la part que ens toca als visitants demano disculpes per marejar a l'anfitriona dakesta manera!
    Avui mirava les fotos i mencanten! ens o vam passar pipa! sobretot a l'escapadeta de nit plovent pels carrerons de venecia! :)
    Wapa un petonet! i fins la proxima actualització!
    pd: axo de palestina.. portara cua?!;)
    mua!

    ResponElimina
  2. Clara, maca!! He tornat a parar aquí de rebot, perquè amb la Marina parlàvem de places erasmus, i d'aquí hem parlat d'Itàlia, i lògicament de tu, que estàs a Bologna!
    M'ha agradat molt poder llegir aquesta entrada on expliques com concilies l'emoció de la "nova vida" amb la tranquil·litat de saber que el que has deixat enrere, continua allà, no gaire lluny i sempre a punt de ser recuperat. I és que aquest últims dies m'he tornat a plantejar l'erasmus (havia decidit no fer-lo, però he canviat d'opinió i almenys faré la sol·licitud!), i ajuda veure com ho viuen els demés...
    I va, em deixo ja de xerrameca. Espero veure't aviat!!

    Una abraçada ben gran!

    Yáiza

    ResponElimina